Escandalitza Nemrod Carrasco en una recent contraportada de La Vanguardia: "El filósofo es un aguafiestas".
Tot i que una mica de comèdia va bé per tal per remarcar la clara diferència entre la filosofia i el coaching, em sembla que és una mica hiperbòlic. Per cert, què ha passat perquè l'"autoajuda" s'hagi metamorfosejat en coaching, és a dir, en "heteroajuda"? Seran coses del mercat?
Tot i que algunes temàtiques poden ser semblants, perquè al capdavall hi ha problemes que interessen a totes les persones, hi ha diferències abismals. El coaching cerca tranquilitzar, dissoldre les angoixes, apaivagar passions, treure temors, trobar l'harmonia.
En canvi, la filosofia pretén inquietar, despertar angoixes, aixecar la discrepància. Al mateix temps, la filosofia s'acompanya de sentiments positius: la curiositat, l'admiració, el dubte, l'enigma, l'eureka! A més, sovint la filosofia s'ha produit en un context d'amistat (i d'humor!) des dels diàlegs de Plato, passant pels peripatètics, o els salons il·lustrats, el mateix Kant, Hume.
És veritat que hi ha llicenciats que convençuts que són filòsofs que volen persuadir que ho són practicant la mala bava i el menyspreu, la mirada malhumorada i anomenant això "esperit crític". Però en ells hi ha molt poca filosofia.
Aixafaguitarres en cap cas. Torracollons? Potser. Front el pronto, el "faré el que em surti", la manca de reflexió disfressada d'espontaneitat. Contra el "No problem, tinc la solució que necessita".
